On recau la responsabilitat sobre l'educació alimentària dels nens:
- a les famílies?
- a l'escola?
- a altres institucions?
Després de llegir l'article de l'Ada Parellada al diari Ara, publicat dissabte 11 de febrer, m'he decidit a fer aquest escrit. Crec que cal entrar a reflexionar sobre la qüestió que magistralment ens planteja l'Ada, d'una forma seria, profunda i amb coneixement. Fem el que cal per educar correctament en alimentació als infants?
Els hàbits alimentaris, igual que moltes altres conductes apreses, acompanyaran als nens durant tota la seva vida. No és cap banalitat. Canviar d'hàbits en l'edat adulta és poc més que missió impossible. Realment és molt i molt difícil. I, en general, no ens decidim a fer-ho fins que no li veiem les orelles al llop. Quan, pot ser, ja es tard per fer gran cosa. Us faríeu creus de les dificultats que ens trobem els professionals de la salut (dietistes-nutricionistes en aquest cas) quan cal induir un canvi d'hàbits, si no hi ha un problema veritablement seriós i tangible que ho justifiqui. Som humans, i com a tals, reaccionem a la por.
Abans d'arribar a aquest punt de reacció davant la por, cal incidir en l'escola, en els restauradors, en els centres sanitaris assistencials, en el centres cívics, en els centres esportius,..., en la indústria alimentaria, i en les famílies. Per poder prevenir i curar sobre les conseqüències de no menjar d'una forma saludablement racional. Les administracions sanitàries ho saben molt bé i han fet i fan campanyes de tot tipus per provocar respostes de canvis d'hàbits en tots els grups esmentats. Amb pitjor o millor sort.
Les families no poden ensenyar en valors o conductes que no estiguin fermament arrelades a la seva impronta. L'escola no pot ensenyar en valors o conductes amb les que no cregui d'una forma sincera i, menys, si els mateixos ensenyants no ho practiquen. Per bona praxis que tingui un o una ensenyant, si no sé és i no es creu, no es pot transmetre. Els nutricionistes no podrem mai aconsellar amb excel·lència sobre alimentació saludable si no hi creiem amb el que diem i no mengen bé, raonablement saludable.
I no parlo de fonamentar la dieta en el consum de fruita i verdura i/o productes ecològics (amb tots els respectes amb qui opta per seguir un determinat model alimentari, això sí, de vegades massa excloent pel meu entendre). Parlo de menjar raonablement saludable. Menjar amb inclusió i sense exclusió.
M'agradaria establir un debat, i que es convertís en un pont de diàleg entre les parts: sanitaris, families i escola. I tenint en compte el que diuen els nens, que en definitiva son els "patidors" de tenir que menjar peix i cigrons a l'escola! A veure si entre tots traíem l'aigua clara de tot plegat!
Qui s'atreveix a donar la seva opinió? Pares, mares, educadors i sanitaris, nens i nenes, podeu dir la vostra!
.
.
per descomptat, estic totalment d'acord en el què dius.
ResponderEliminarperò ressaltaria, i m'ha agradat especialment, quan dius que les famílies no poden educar en alimentació, tot i voler-ho, si no en saben. Aquest és un dels temes primordials. Hores d'ara, els qui tenen edat per educar ja són fills de mares que es van incorporar al mercat laboral, i anaven de bòlit. Són la baula trencada de la cadena. Perquè ja no han rebut imputs i, dificilment, els podran transmetre.
S'ha trencat la cadena de transmissió. Houston, tenim un problema
Ada Parellada
Touché! Hi ha moltes famílies que tenen molt clar que salut i alimentació estan en íntima relació, però no tenen prou coneixements, o eines, o temps(?) per tirar el tema endavant. La dona, com a eix vertebral de la família, ara ja no es limita a ser mestressa de casa. Sortosament, els temps han canviat. La dona ja no és l'únic membre de la família que ensinistra sobre els hàbits alimentaris. Això cal compensar-ho d'alguna manera. Pares (homes), als fogons! Escoles, amb aula de cuina! Escoles de pares i mares, amb tallers pràctics de cuina, per què no! Ja tenim localitzada una de les baules trencades. Gràcies, Ada.
ResponderEliminarHola,
ResponderEliminarindiscutible tot el que dieu, crec que una persona no pot ensenyar res de bo, si no tan sols ella mateixa, sap que es lo bo per a ella/ell.
Hi ha famílies, que per manca de coneixement tenen els seus fills mal alimentats i a conseqüència amb mal nutrició, tot i estar al seu pes.
Existeix un grup de nens a la nostra societat "los niños de la llave" que arriben de l'escola sols a casa i es troben al microones un plat precuinat per dinar, en lloc de una carmanyola al frigorífic amb un menjar saludable i això és manca de organització.
Vull dir amb això que hem de fomentar l'organització familiar per tal de solventar problemes com aquests.
Me parece estupendo que habléis de este tema. Algunas madres me han comentado que dejaban al niño a comer en el cole los días que había verdura, para que se acostumbrase.
ResponderEliminarSin comentarios
Es pasar al colegio el deber de educar en hábitos alimentarios que tienen los padres.
Debemos aprovechar el momento de cocinar y comer para relacionarnos con nuestros hijos y como toda interrelación padres-hijos para educar y disfrutar educando
Ahir vaig comentar aquest post amb els meus fills i els vaig preguntar: qui és el responsable de la vostra alimentació a l'escola? (ells es queden 2 o 3 cops a la setmana en funció de les activitats que fan).
ResponderEliminarEl petit (de 7 anys) em va contestar (i ja sabeu que els nens no s'equivoquen mai): "Les cuineres, perquè escullen els menjars que ens preparen..."
La següent pregunta que se'm va ocórrer va ser: i els responsables que us ho mengeu tot?... i jo m'esperava que em digués: "els monitors i monitores del menjador"... però no, no va ser així, em va contestar: "cada nen i nena s'ha d'acabar el que té al plat".
Em va agradar veure com reconeixia "l'autoritat" o "l'ascendència" de les persones professionals de la cuina sobre la decisió dels aliments (tot i que hagi dies que no agraden tant com altres). Però també la responsabilitat que assumeix en l'hàbit de menjar allò que li serveixen perquè, en el fons, és un benefici per ell (i no us penseu que no fa mala cara a alguns aliments... jo us en podria posar alguns exemples!!!).
Salut!
Lara, gràcies. Ja tenim altres problemes detectats. La malnutrició amb normopès, amb deficiència de vitamines, minerals o d'altres nutrients, que no es pot detectar a simple vista. I la qüestió de l'apanya't com puguis! de "los niños de la llave"... sense que els joves tinguin eines ni coneixements per alimentar-se amb correcció..., probablement aquestes famílies també s'alimentin de forma inadequada els caps de setmana.
ResponderEliminarMontserrat, gràcies. El "ahí tienes el paquete" es una estrategia habitual que usan algunas famílias para evitar el conflicto en casa. Si los niños ya comen pescado en la escuela, tenemos un problema solucionado. Craso error! La escuela y los padres deben ir a una en el establecimiento de los hábitos de salud de los niños. Verdura, pescado y legumbres..., los platos estrella que todos los que diseñamos menús escolares luchamos por incluir en las planificaciones. Verdura, pescado y legumbres, hay que incluirlos en los menús domésticos. Y absolutamente de acuerdo en en aprovechar la cocina y la mesa para trabajar los lazos familiares. Sin TV ni otras interferencias.
Marquitus, gràcies. Les cuineres planificaven els menús abans. Ara els menús escolars estan (tenen que estar) dissenyats i controlats per especialistes en la matèria. Hi ha la possibilitat de que l'administració sanitària pugui revisar-los. L'autoritat a la cuina ha quedat clarament exposada. Es menja el que toca, a casa i a l'escola! I aquest exercici d'auto-responsabilitat és el millor de tot, pronostica un bon futur. Encara que no ens agradi, ens ho mengem: té que ser bo per la nostra salut. Com a mètode general d'aprenentatge sobre l'alimentació, crec que cal certa disciplina, però sempre recolzada en el coneixement del que és bo i no és bo pel nostre cos. No disciplina per se.
Treballo a escola bressol i ja des de les edats més petites és important tenir cura de l'alimentació dels infants. Sovint ens trobem en què hi ha moltes diferències en quan i com s'han d'introduir els nous aliments i tampoc, des dels serveis sanitaris, es fa gaire pedagogia. Les famílies fan el què poden, en funció dels seus valors, costums i hàbits alimentaris. Tinc la sensació que es delega a les escoles una responsabilitat que és de tots. Els mestres i pedagogs no estàn formats en alimentació i nutrició i malgrat és un tema interesant i necessari de treballar a les escoles, realment ens pertoca als professionals fer aquesta tasca? Potser caldria buscar la manera de conscienciar a la societat de la importància d'uns bons hàbits alimentaris: des dels serveis de pediatria, anuncis publicitaris, campanyes en els mercats i supermercats,... Per altra banda no només es tracte de què mengem sinó quan i com ho mengem (davant de la tele?).
ResponderEliminarGràcies, Carme. Si les famílies ja fan el que poden, i les escoles no poden assumir més responsabilitat sobre l'educació dels hàbits dels nens. Com ens ho farem?... La conscienciació social no sé si seria prou. Pot ser fan falta accions més concretes: us semblaria bé una formació reglada per als pares? Les escoles que eduquen als nostres nens podrien formar també als seus progenitors en allò que sigui necessari. Proporcionant els mitjans necessaris, clar està. No és cap bestiesa! Formació en alimentació i en un munt de temes, relacionats amb la salut o no. Els pares i les mares no en sabem de tot. Dedicar un temps de les nostres vides accelerades per evolucionar i millorar com a pares,...., parlo d'una mena de cicle formatiu per a famílies. Uf!
ResponderEliminar